🎶 Fitxes amb ànima de Rock
Tornar al Portal del Temps
🎼 Introducció:
Hi ha músiques que ens acompanyen. I n’hi ha que ens travessen. El rock, en el seu sentit més ampli, no només ha estat banda sonora de generacions: ha estat crit, refugi, revelació. Per això, les Fitxes musicals amb ànima de Rock no són només un arxiu de cançons. Són capítols d’una biografia compartida, fragments d’una memòria que vibra amb guitarres, silencis i paraules que no sempre busquen agradar.
Després de construir la pàgina principal de les Fitxes amb ànima, vaig sentir que el rock demanava un espai propi. No per separar-lo, sinó per donar-li el volum que mereix. Perquè el rock no grinyola: ressona. I en aquesta nova pàgina, cada fitxa és una porta oberta a un moment vital, a una cançó que va fer de mirall, a un disc que va diagnosticar l’ànima.
Des de The Wall fins a Bohemian Rhapsody, passant per Supertramp, Alan Parsons o Mike Oldfield, aquestes fitxes no parlen només de música. Parlen de nosaltres. De quan vam escoltar per primera vegada aquell acord que ens va fer tancar els ulls. De quan vam entendre que la música no sempre fa ballar: a vegades, fa pensar. A vegades, fa recordar. A vegades, fa viure.
Aquí comença el viatge pel rock amb ànima. No és una llista. És una confessió.
🔔 Tubular Bells – Mike Oldfield
Any: 1973
- Part One
- Introduction
- Fast Guitars
- Latin
- Blues
- Guitars
- Finale
- Part Two
- Introduction
- French Horns
- Piano
- Organ
- Electric Guitars
- Finale
Context històric:
Amb només 20 anys, Mike Oldfield es va embarcar en un projecte que ningú s’atrevia a imaginar: una composició instrumental de llarga durada, plena de capes, textures i instruments tocats gairebé íntegrament per ell mateix. El disc va ser gravat a l’estudi The Manor, propietat de Richard Branson, i es va convertir en el primer llançament de Virgin Records. Així va començar una revolució sonora i empresarial alhora.
🎼 Mike Oldfield – Tubular Bells (1973)
- Un home, cent instruments: Oldfield va tocar gairebé tot ell mateix.
- Sense lletra, però molt narratiu: com una pel·lícula sonora.
- Futurista: va influir en Brian Eno, i després en la música ambient.
- Icona cultural: va ser la banda sonora de L’Exorcista → va fer-lo conèixer arreu.
“No era música per ballar. Era música per despertar.”
Vivència personal:
Va ser al 1975. O potser al 76. No ho recordo amb precisió, han passat 50 anys, però sí el silenci que va precedir el primer acord.
Tenia el tocadiscos Thorrens MK II, amb un braç de fibra de carboni, tot una joia per l’època. Em vaig posar uns auriculars Koss, HiFI i vaig deixar caure l’agulla.
llavors… va començar.
Una campaneta. Un piano. Un segon piano. Una guitarra elèctrica que semblava un ésser viu. Cap lletra. Cap ritme de dansa. Cap veu que digués “t’estimo” o “marxeu”. Només una màquina de so que creixia com una planta dins del meu cap. Es deia Tubular Bells. De Mike Oldfield. Un sol home. Cent instruments. Set hores de gravació. I jo, allà, assegut a terra, amb els ulls tancats, sentint com la música deixava de ser entreteniment per convertir-se en arquitectura.
Valor simbòlic:
Oldfield va construir un univers sonor amb les seves pròpies mans, com qui fa una escultura invisible. Aquesta obra representa la capacitat de crear des de la solitud, de desafiar les normes i de fer sonar la pròpia veu sense por. És una peça que entra al meu arxiu com a símbol de l’autonomia creativa i de la força de la intuïció.
Supertramp: Paisatges Emocionals
Hi ha grups que no només fan música: construeixen paisatges emocionals. Supertramp va ser un d’aquests. Amb Crime of the Century van obrir una finestra a la solitud del jove modern, a les ferides invisibles de l’educació, a la pressió social que ens fa trontollar. Era un disc fosc, elegant, ple de piano i sarcasme. I per a mi, va ser com trobar una veu que parlava el meu idioma interior.
Uns anys més tard, amb Breakfast in America, aquella veu es va tornar més lluminosa, més neta, més pop. Però darrere de les melodies brillants i les portades estèticament blanques, hi havia la mateixa inquietud: qui som quan ens treuen la innocència? Què queda quan marxem de casa? Aquest segon disc em va acompanyar en els meus trajectes, com una banda sonora que em feia somriure mentre em preguntava si aquell somriure era del tot sincer.
Entre aquests dos àlbums hi ha una transició vital: de l’adolescència a la joventut, del dubte a la recerca, de la foscor a la llum que no il·lumina del tot. I amb Breakfast in America, Supertramp va tocar el cim… i potser també va començar a acomiadar-se. La seva música va deixar de ser pregunta i es va convertir en postal. Però les preguntes, les de veritat, ja havien estat formulades abans.
🎹 Crime of the Century – Supertramp (1974)
🎥 Escoltar l'àlbum sencer a YouTubeLes Meves Sensacions
Aquest àlbum va arribar a les meves mans quan feriem amb els amics la discoteca en un garatge del poble i ens va servir per posar-li el nom de "EL SUPERTRAMP", la portada va servir per fer els adhesius del "logo". Recordo perfectament aquelles tardes al garatge adaptat per fer-hi festes, assegut a la moqueta per enganxar a les parets, descobrint una música que parlava directament a la meva ànima adolescent. La combinació del piano i la veu de Roger Hodgson em transportava a un món de reflexions profundes sobre la vida i la societat.
Aquí neix la "música blanca"
Context
La banda volia fer rock intel·ligent, després de l'èxit efímer dels 70.
Tema central
La solitud del jove modern, la pressió social, el col·lapse mental.
Cançons clau
- "School"
Crítica a l'educació opressora. El piano rep un riff hipnòtic, com un rellotge. - "Dreamer"
Suau, melòdica, però darrere: un home que fuig de la realitat. - "Bloody Well Right"
Sarcasme intel·ligent contra els joves rebels que no saben per què ho són.
Frase icònica: "I'm a suburbanite, I'm a survivor..." No és un heroi. És un home normal que intenta sobreviure.
🥞 Breakfast in America – Supertramp (1979)
🎥 Escoltar l'àlbum sencer a YouTubeLes Meves Sensacions
Aquest àlbum em va acompanyar durant els primers anys Golfus. Escoltava aquestes melodies que m'omplien d'optimisme però també de melancolia. Era la banda sonora perfecta per a aquella època de canvis i descobriments personals.
El màxim exponent de la "blancor"
So
Encara més net, més brillant, més "american dream" amb ombres.
Portada
Una noia amb estel i hamburguesa. Estètic blanc, net, pop.
Cançons
- "The Logical Song"
La cançó més "blanca" de totes. Parla de com l'escola et treu la innocència i et posa etiquetes. És una crítica filosòfica amb un riff de piano irresistible. - "Take the Long Way Home"
So de tren, piano, melancolia neta. - "Goodbye Stranger"
Guitarra brillant, lletra sobre desig i fugida.
Aquest àlbum sona com si el sol entrés per una finestra neta. Però darrere, hi ha tristesa, por, qüestions existencials.
🤖 I Robot – The Alan Parsons Project
Any: 1977
- I Robot
- I Wouldn't Want To Be Like You
- Some Other Time
- Breakdown
- Don't Let It Show
- The Voice
- Nucleus
- Day After Day (The Show Must Go On)
- Total Eclipse
- Genesis Ch.1. V.32
Part inicial:
Sense veu. Només un missatge gravat: “Our programming is our only clue.”
I llavors, una orquestra de sintetitzadors, baixos profunds, harmonies perfectes.
Context històric:
Alan Parsons, enginyer de Dark Side of the Moon, (Pink Floyd), va aplicar tècniques d’estudi com si fossin instruments. El disc, inspirat en la intel·ligència artificial i la relació home-màquina, va marcar una fita en la música conceptual. Era fred, però no impacient. Artificial, però no fals. Era el futur… i sonava millor del que havíem somiat.
🎼 Notes amb ànima:
— Producció impecable: tècnica al servei de l’emoció
— Temàtica futurista: màquines que somien
— So “fred” però emocional: com si un robot intentés entendre l’amor
— Innovació tècnica: sintetitzadors digitals, efectes 3D
— “Si un robot pogués somiar, sonaria com aquest àlbum.”
Vivència personal:
Aquells àlbums em van ensenyar una veritat simple:
La música no necessita homes per ser humana.
A vegades, és en el silenci entre els acords, en el buit entre els tons,
on més a prop estem de nosaltres mateixos.
Valor simbòlic:
*I Robot* no és només un disc: és una pregunta oberta. Què ens fa humans? La veu? El cor? O potser la capacitat de crear bellesa des de la lògica? Aquesta obra entra al meu arxiu com a símbol de la frontera entre emoció i algoritme, entre memòria i futur.
🧱 Pink Floyd – The Wall
Any: 1979 (àlbum), 1982 (pel·lícula)
Cançons:
- In The Flesh?
- The Thin Ice
- Another Brick In The Wall (Part 1)
- The Happiest Days Of Our Lives
- Another Brick In The Wall (Part 2)
- Mother
- Goodbye Blue Sky
- Empty Spaces
- Young Lust
- One Of My Turns
- Don't Leave Me Now
- Another Brick In The Wall (Part 3)
- Goodbye Cruel World
- Hey You
- Is There Anybody Out There?
- Nobody Home
- Vera
- Bring The Boys Back Home
- Comfortably Numb
- The Show Must Go On
- In The Flesh
- Run Like Hell
- Waiting For The Worms
- Stop
- The Trial
- Outside The Wall
El dia que vaig escoltar The Wall sencer per primera vegada
Va ser en un vespre de pluja. Acabava de comprar el disc. El 1980 o el 81. No ho recordo amb data, però sí amb olor: fusta mullada, tabac Ducados, i aquell silenci que només té el principi d’una revelació.
Tenia el tocadiscos sobre una taula de despatx, i els auriculars com dues mans fredes a les orelles. Vaig aixecar l’agulla i la hi vaig deixar anar al començament de la primera cançó de la cara A.
Un avió es va estavellar. Una bomba va caure. I una veu va dir: “We don’t need no education…” (No necessitem cap educació… "curdills")
En aquell moment, no sabia que no era una cançó. Era un mirall.
Vaig escoltar aquelles dues cares com si fos un missatge secret. Un home sol, tancat dins d’un mur que ell mateix havia construït. Sense veure que cada maó era un cop, una pèrdua, una por. I jo… també havia començat a construir el meu.
Cap a “Another Brick in the Wall, Part 2”, vaig sentir com el cos es rebel·lava. Aquell ritme, aquella veu de nens… No era rebel·lió contra l’escola. Era contra el sistema que ens feia tancar-nos.
I quan va arribar “Comfortably Numb”, vaig tancar els ulls. No era dolor. Era desconnexió. Era com sentir-te viu… però mort per dins.
The Wall no em va entretenir. Em va diagnosticar.
I quan va acabar, amb aquell silenci després de “Outside the Wall”, vaig saber una cosa:
Tots tenim un mur. Però només alguns tenen el coratge de mirar-lo.
Per què The Wall és fascinant?
- Un àlbum-òpera, una pel·lícula, un crit
- Any: 1979 (àlbum), 1982 (pel·lícula)
- Creador central: Roger Waters (traumes infantils, pèrdua del pare a la guerra, alienació)
- Tema: L’isolament, la guerra, l’autoritat, la fama, la por
- Estructura: Com una òpera rock. Narrativa lineal: infància → fama → col·lapse → alliberament
🎤 Queen – Bohemian Rhapsody
Any: 1975
🎥 Escoltar l'àlbum sencer a YouTube
El dia que el món va deixar de ballar per escoltar
Vaig mirar les quatre cares de la portada i la cara A del disc: Bohemian Rhapsody.
Un nom, Queen, que ja coneixia, però aquest títol?… sonava a òpera.
Però va caure l’agulla i...
Vaig dubtar.
Sense bateria al començament?
Sense lletra clara?
El primer acord de piano va caure com una pedra en un estany.
I quan Freddie va dir “Mamaaaa, just killed a man…”,("Mare, m'he carregat un tiu..."!!!) vaig saber que allò no era música.
Era una confessional en viu.
Vaig mirar el sostre, com si Déu l’escoltés.
No vaig ballar.
Vaig viure la música.
I quan va arribar el “Galileo! Galileo!”, no va ser un crit.
Va ser una alliberació.
I al final, quan el darrer acord es va esvair…
el silenci va durar tres segons.
No era un èxit.
Era un sagrament.
Des d’aquell dia, vaig entendre una cosa:
La música no sempre ha de fer moure el cos.
A vegades, només necessita fer moure l’ànima.
I Freddie Mercury no era un cantant.
Era un mestre del temps.
I aquells 5 minuts i 55 segons…
van aturar el món.
🌐 Versió breu:
- 1980. Dissabte nit. “Bohemian Rhapsody” comença.
- → La casa es queda en silenci.
- → Cap ritme. Cap dansa. Només piano i veu.
- → Quan diu “Mama, ooooh”,...
- → Quan crida “Galileo!”, alço els braços.
- → Al final, aplaudeixo.
- → Com si haguéssim viscut junts una mort i una resurrecció.
🎼 Per què és tan emocionant?
- Una cançó impossible
- 6 minuts (massa llarga per a ràdio).
- Cap estructura clàssica: no és vers sense tornada.
- És una òpera rock en miniatura.