Hi ha cançons que ens acompanyen com si fossin persones. No només les escoltem —les vivim. Algunes ens arriben per herència, com La del manojo de rosas, que el meu pare cantava sencera. D’altres ens travessen per la història, com Cançó d’amor i de guerra, censurada per dictadures però resistent com la terra que canta. I n’hi ha que ens fan saltar les llàgrimes encara avui, com Barcelona de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, o Amics per sempre, que vaig viure amb les meves filles petites entre la veu de Constantino Romero i la rumba de Los Manolos.
Aquestes fitxes no són només arxiu: són memòria viva. I com tota memòria, poden tenir ombres, confusions, reconstruccions. A vegades recordem que Los Manolos van cantar Amics per sempre a la cloenda dels Jocs Olímpics, però en realitat ho van fer després, als Paralímpics i en actes populars. La memòria ens pot fer males jugades, però també ens dona l’oportunitat de rectificar, de contrastar, d’afinar el relat.
Aquest espai és per això: per donar veu a les cançons que han deixat empremta, per explicar per què són aquí, i per reconèixer que la veritat emocional és tan important com la veritat històrica. Cada fitxa és una peça del mosaic vital, una nota dins la partitura de la meva vida.
Any de creació: 1926
Títol original: Els soldats de l’ideal
Context històric:
Composada en plena dictadura de Primo de Rivera, l’obra va ser censurada abans de l’estrena. El títol original feia referència a la revolució republicana francesa (“l’ideal”), cosa que va provocar la prohibició per part del governador civil, el general Milans del Bosch. Aquesta repressió cultural forma part de la memòria col·lectiva catalana.
Temàtica:
L’obra representa l’enfrontament entre la pagesia i el burgès ric (“Ricatxos”), una metàfora del conflicte social i nacional que ha marcat la història catalana. La defensa de la cultura, la terra i la identitat ha estat sovint visceral, fins i tot davant dels monarques.
Vivència personal:
La meva mare m’ho explicava, perquè ella i el meu pare ho van viure. Aquesta peça forma part del meu arxiu perquè és una molt bona obra i, sobretot, perquè representa una memòria familiar i una resistència íntima.
Valor simbòlic:
No és només una zarzuela: és una veu que no es va deixar apagar. Una obra que va sobreviure a la censura i que avui forma part del llegat cultural que vull preservar.
Any d’estrena: 1934
Autor: Pablo Sorozábal
Context històric:
Zarzuela ambientada en un barri popular de Madrid, amb personatges quotidians i una trama que barreja amor, humor i crítica social. Va ser estrenada en un moment de gran efervescència cultural abans de la Guerra Civil.
Vivència personal:
El meu pare se la sabia sencera. La cantava amb naturalitat, com si fos part del seu dia a dia. Aquesta obra forma part del meu arxiu perquè és una finestra directa a la seva veu, a la seva manera de viure la música. No és només una peça teatral: és un fragment de la meva memòria familiar.
Valor simbòlic:
Tot i que no forma part del meu univers musical més íntim, aquesta zarzuela hi té lloc per la seva connexió directa amb el meu pare. És un homenatge a la transmissió oral, a les cançons que ens arriben no per elecció, sinó per convivència.
Any: 1992
Context històric:
Interpretada a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona '92, aquesta peça va ser composta per Andrew Lloyd Webber amb lletra de Don Black. La interpretació de Sarah Brightman i Josep Carreras va donar forma a un himne universal sobre l’amistat i la fraternitat entre pobles.
Vivència personal:
Aquell moment, amb la ciutat en plena projecció internacional, va ressonar com una declaració de valors. La solemnitat de les veus, la posada en escena i el missatge van marcar un abans i un després en la memòria col·lectiva catalana.
Valor simbòlic:
Aquesta versió representa l’elegància institucional, la dimensió global dels Jocs i la capacitat de la música per unir cultures. És una peça que forma part del meu arxiu com a símbol d’un moment històric compartit.
Enllaç emocional:
Una interpretació que encara emociona per la seva força i bellesa.
Any: 1987 (gravació) / 1992 (Jocs Olímpics)
Context històric:
La cançó va ser concebuda com un homenatge a la ciutat de Barcelona, en vista dels Jocs Olímpics de 1992. La col·laboració entre Freddie Mercury, icona del rock, i Montserrat Caballé, diva de l’òpera, va sorprendre el món per la seva força, elegància i emoció. Tot i que l’actuació prevista per a la cerimònia olímpica no es va poder fer en directe per la mort de Mercury, el vídeo es va projectar com a símbol de la ciutat oberta, plural i artística.
Vivència personal:
Recordo l’acte del 1986 com una revelació. I després, veure el vídeo als Jocs Olímpics, amb la música ressonant entre emocions col·lectives i records personals, va ser com tancar un cercle. Aquesta peça representa la culminació d’un moment històric i també d’un paisatge emocional que inclou la meva família, la meva ciutat i la meva memòria.
Valor simbòlic:
*Barcelona* és més que una cançó: és una declaració d’amor a la cultura, a la col·laboració improbable, a la força de la música per unir mons. És el tancament perfecte d’un arxiu que no només documenta, sinó que celebra.
Enllaç emocional:
Encara em fa saltar les llàgrimes d’emoció. És més que música: és vida.
Any: 1992
Context històric:
Himne popular dels Jocs Olímpics de Barcelona '92, adaptació en rumba catalana de la peça original de Andrew Lloyd Webber i Don Black. Va esdevenir símbol d’amistat, convivència i celebració col·lectiva.
Los Manolos van fer una versió en rumba catalana que va convertir l’himne olímpic en festa popular. Tot i que no van interpretar-la a la cerimònia de clausura oficial, la seva adaptació va sonar als Paralímpics i en actes commemoratius, i es va convertir en la versió més estimada pel poble.
Vivència personal:
Jo ho veia, era amb les meves filles de 5 i 2 anys i mig veient-ho en... una pantalla. Recordo el moment en què Constantino Romero demanava als atletes que baixessin de l’escenari, mentre la música sonava i la gent vibrava. Aquell instant, ple de vida i emoció, forma part de la meva memòria més plàcida.
Valor simbòlic:
Aquesta cançó no entra al meu arxiu per la seva complexitat musical, sinó pel que representa: un moment compartit, una ciutat en festa, i la presència de les meves filles com a testimoni viu. És una peça que parla d’amistat, però també de transmissió generacional.
Enllaç emocional:
Una adaptació que encara fa somriure i emociona com el primer dia.