Els hooligans de la política
La hiperviolència verbal, La desafecció política i el reclutament de l’extrema dreta .
El preu: la ciutadania esdevé espectador.
La hiperviolència verbal, La desafecció política i el reclutament de l’extrema dreta .
El preu: la ciutadania esdevé espectador.
El Congrés de Diputats no és un parlament. És un estadi de segona divisió un dia de derbi entre veïns que s'odien des de l’any 1982. El micròfon no és una eina de debat. És un coltell de plàstic per clavar-li a l’altre.
Ja no es discuteix sobre pressupostos, lleis o polítiques socials. Es crida, es riu a la cara, es treu el mocador com si fossin a la graderia del fons sur. I el pitjor? Que els mitjans no només ho permeten: ho emeten en directe, amb golejada inclòsa.
Efecte: Activa el mode pànic nacional. Tots els diputats corren en cercles.
Utilitzada recurrentment per diputats de la dreta i extrema dreta en debats sobre Catalunya, Euskadi o pactes amb partits independentistes. És una hipèrbole clàssica que busca generar alarma, tot i que el país segueix en peu.
Partit: Dreta apocalíptica
Efecte: Cancel·la qualsevol debat racional. Invoca fantasmes del franquisme.
Pronunciada per diputats de Vox o del PP en moments de tensió institucional, com quan es reformen lleis judicials o es limita el discurs d’odi. La comparació amb règims totalitaris és una exageració evident, però efectiva per mobilitzar emocions.
Partit: Vox / PP
Efecte: Destrueix la confiança en qualsevol pacte. Multiplica els titulars incendiaris.
Frase típica en debats sobre investidures o pressupostos pactats amb partits independentistes. La idea de “venda” és una hipèrbole que dramatitza la negociació política.
Partit: Oposició indignada
Efecte: Congela pressupostos. Espanta inversors ficticis.
Utilitzada en debats sobre reformes fiscals, pujada d’impostos o polítiques socials. El “caos” rarament arriba, però la paraula fa titular.
Partit: Neoliberals nerviosos
Efecte: Elimina la memòria històrica. Activa el mode “tot és culpa seva”.
Una expressió que s’ha escoltat en diverses legislatures, vingui del PP, de Vox o fins i tot de Podem en moments de ruptura. És una hipèrbole que ignora context històric i busca impacte immediat.
Partit: Tots, segons el moment
Efecte: Genera indignació sobiranista. Multiplica estelades.
Partit: Independentistes
Efecte: Ridiculitza la independència. Invoca metàfores absurdes.
Partit: Rajoy Legacy
Efecte: Evita el diàleg. Serveix com a excusa institucional.
Partit: PP
Efecte: Activa el mode “representació absoluta”. Ignora matisos.
Partit: CiU / Junts
Efecte: Silencia la diversitat lingüística. Genera reaccions virals.
Partit: Presidència del Congrés
Avui, ser polític no vol dir saber de fiscalitat, educació o emergència climàtica. Vol dir saber fer una mala cara a càmera, bramar més fort que l’altre i convertir una pregunta parlamentària en una escena de sèrie de gàngsters.
I mentre, el país espera una llei de dependència, una reforma educativa o un pla d’habitatge. Però no: el debat és sobre qui ha dit què, amb quin to, i si ha mogut el dit de forma “amenaçadora”.
“No és un parlament. És un reality show on el premi és seguir cobrant el sou.”
La premsa no analitza. Reprodueix. Un tuit amb insults? Portada. Una al·legació sense proves? Titular en majúscules. Un gest burlesc al Congrés? Repassat 47 vegades en diferits.
Per què? Perquè la ràbia dóna audiència. I perquè és més fàcil fer un resum de qui ha insultat a qui que explicar per què el sistema sanitari s’enfonsa.
El ciutadà no sap què ha passat amb la reforma laboral. Però sap que el ministre ha dit “mentider” al líder de l’oposició. I que aquest ha respost amb una mica de llengua i un somriure de gàngster.
Sí, són hooligans. No porten bufandes ni botes. Porten corbata i rellotge de marca. Però el comportament és el mateix: violència simbòlica, grupisme, odi ritualitzat i menyspreu cap a l’altre.
El seu objectiu no és governar. És guanyar el partit. No de polítiques, sinó de visibilitat, de contundència, de “contundència” (una paraula màgica que vol dir “ser agressiu però amb elegància”)
I quan arriba el moment de pactar? De dialogar? De construir? Callen. Perquè el xou s’acaba. I ells només saben fer xou.
“Hem canviat el debat per la baralla, la raó per la ràbia, i la política per la pantomima.”
El resultat? La gent tanca el televisor. Desconnecta. Diu: “Tots són iguals.” I potser no són tots iguals. Però actuen com si ho fossin: com a membres d’un club on el codi no és la veritat, sinó fer mal amb estil.
I mentre, els problemes reals —desigualtat, emergència climàtica, precarietat— esperen. Però no al Congrés. Al Congrés, estan ocupats fent el ridícul amb micròfon.
La desafecció no neix del buit. Neix quan el treballador de la fàbrica tancada veu que els polítics parlen de “transició ecològica” mentre ell no pot pagar el gasoil. Neix quan la mare soltera espera 8 mesos per una plaça d’infantil i escolta un diputat discutint sobre banderes. Neix quan l’aturat rep un correu amb 3 ofertes de feina a 500 km de casa seva, en un sector que no coneix.
Quan aquesta desafecció arriba al punt de no creure en cap promesa, en cap partit, en cap canvi… llavors, entra en escena l’extrema dreta.
No amb polítiques complexes. No amb diagrames de finançament públic. Sinó amb una paraula clara: >“vosaltres”.
“Nosaltres sí que us escoltem.”
“Nosaltres sí que defensarem el vostre poble.”
“Nosaltres no som com ells.”
I és un discurs “facilon”? Sí. Però no per a qui el necessita. Perquè per a qui ha estat ignorat durant anys, aquest missatge no és simple: és una mà estesa. Encara que aquesta mà porti una daga darrere l’esquena.
L’extrema dreta no diu: “El problema és el sistema econòmic que ha deslocalitzat les fàbriques.”
Diuen: “El problema són els immigrants que us prenen la feina.”
No diuen: “Cal invertir en formació professional i transició justa.”
Diuen: “Tornarem a fer grans les nostres ciutats… i expulsarem els que no hi pertanyen.”
I així, canvien la culpa de banda: no són els polítics qui han fallat, sinó “els altres” qui han arribat.
El drama és que els sectors més vulnerables —els que més necessiten protecció social— són sovint els que menys confien en qui els hauria de defensar.
Per què?
Així, la persona treballadora, nacional, amb poca formació, sent que ningú la representa. I quan algú li diu: “Tu sí que ets important. Tu sí que ets de veritat.” —encara que estigui mentint— li sembla més sincer que el polític que li ha fallat deu vegades.
No es guanya aquesta batalla amb més despatxos, bonisme o condescendència. Es guanya amb:
“L’extrema dreta no guanya perquè sigui millor. Guanya perquè els altres han deixat de ser creïbles. I això… no és victòria seva. És derrota nostra.”
El discurs “facilón” no acaba en la promesa buida. Avança fins a la criminalització de l’altre. I ho fa amb paraules que semblen d’un altre segle, però que sonen modernes per a qui ja no creu en res.
Com ara, ahir: un líder de VOX demanant enfonsar l’Open Arms i anomenant-lo “vaixell de negrers”. No és una metàfora. És una incitació directa. Com si salvar vides al mar fos un delicte. Com si la solidaritat fos contraban.
Però l’odi no el para a les paraules. Salta del micròfon a la carrer.
I el més terrible? Que ho fan amb impunitat. Cap sanció real. Cap conseqüència política. Alguns fins i tot pujen en intenció de vot.
Perquè saben una cosa: hi ha gent que, després d’anys d’ignorar-se, de sentir-se menyspreuats, no li gira rodó el cervell amb raons… però sí amb ràbia.
I aquest líders els li donen ràbia. Amb nom, cognom i micròfon.
“No és retòrica. És entrenament. I el camp de joc és el nostre conviure.”
[Enllaç al teu article nou: “El silenci còmplice davant l’odi”]
Et pot interesar llegir Reduccionisme intel·lectual - Discurs manipulador
No cal anar a buscar el manual de propaganda nazi a una llibreria fosca. Avui, el pots veure en directe al Congrés, a les xarxes, en un míting a peu de plaça.
Perquè molts dels discursos que sentim —amb frases com “salvem Espanya”, “el poble contra els traidors” o “si no estàs amb nosaltres, ets un enemic”— no són accidents retòrics. Són aplicacions barroeres del manual de Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich.
Perquè aquesta retòrica no va dirigida a la ment. Va dirigida al ventre, al cor enfurismat, a la por acumulada. I quan algú porta anys sentint-se invisible, una veu que crida i que li dona un enemic concret —encara que sigui fals— li sembla una resposta.
El problema? Que aquesta resposta mai cura res. Només alimenta més odi. I més buit.
“Si repeteixes una mentida prou sovint, esdevé veritat.”
— Joseph Goebbels
“Si repeteixes una paraula com ‘invasió’ mil vegades, la gent comença a mirar el veï de la porta com un enemic.”
— La realitat espanyola, 2025.
El barroerisme no és senyal de força. És senyal de manca d’arguments, de projecte i de respecte. Però és eficaç. I per això és tan perillós.
Conèixer aquestes tècniques no és paranoic. És una eina de defensa democràtica.
WhatsApp
X
Facebook
Correu